La dictadura franquista a la Comunitat Valenciana

La postguerra i l'estabilització del régim 
Després de la Guerra Civil, Franco va aplicar al territori valencià la mateixa política que a la resta de l'estat. 
Dues bases: 
·Una nova organització estatal  fidel als principis ideològics del vencedors de la Guerra Civil. 
·La repressió i la depuració de totes aquelles persones que s'havien oposat al franquisme. Van haver-hi molts afusellats, detinguts i empresonats, i molts altres van tindre que exiliar-se. 


Molts sectors de les classes mitjanes van donar suport al nou règim per sentir-se segurs i tranquils.


L'oposició va intentar fer tot el posible per a que el nou règim no continuara, pero el intents de reorganització eren continuament avortats i els membres detinguts. L'oposició armada de l'Agrupación Guerrillera de Levante es mantingué fins a la decada dels 50. 


La cultura i la llengua valencianes van veure frenades el seu ús i difusió. No va ser tan intensa com a altres regions, i ademés es va permetre celebracions d'actes religiosos o folklòrics en valencià. 


L'economia va patir una crisi en aquests anys. Es va aplicar una política econòmica autàrquica que va ser un desastre i en conseqüència, moltes empreses van tanca i l'atur va pujar ràpidament 


Aquesta situació va canviar a partir de 1951, quan el règim va iniciar una liberació econòmica que va afavorir la creació de noves empreses. 

El desenvolupisme. 
L'arribada al govern dels tecnòcrates va significar l'aplicació de una política econòmica més coincident amb els principis de l'economia capitalista. Aquesta circumstància va beneficiar l'economia valenciana. 


Primera conseqüencia: es va consolidar una forta industrialització. Les protagonistes van ser les empreses petites i mitjanes. 
Segona conseqüencia: va haver-hi un canvi social. El sector agrari i el món rural van anar perdent importància i el sector terciari va començar una ràpida expansió. Les ciutats van créixer i la societat es va anar modernitzant. 

La crisi final de la dictadura. 
Al començament dels setanta va haver-hi un augment de l'oposició al franquisme. A l'oposició tradicional dels partits d'esquerra i dels sindicats obrers es van sumar la de alguns sectors de l'església i la del món universitari. 
Com que Franco estava a punt de morir el règim se anava debilitant i van impulsar la unitat de les forces d'oposició, que es van agrupar en diverses aliances. El valencianisme es va representar per la UDPV. Més tard van sorgir partits com PSPV que va acabar unint-se al PSOE.