jueves, 24 de mayo de 2012

Permanencia de simbolos franquistas en España



Dos operarios proceden a retirar los dos escudos franquistas con el águila y el lema Una,
Grande y Libre de las vidrieras de las puertas de entrada del Palacio de Valdecarzana, sede
del Tribunal Superior de Justicia de Asturias (TSJA) en Oviedo. Esta decisión es la primera
que ha tomado la Consejería de Justicia en relación a la retirada de símbolos franquistas en
edificios de Justicia tras el 1 de octubre pasado cuando se transfirió la competencia en este
área al Principado.




El ministro de Defensa ha vuelto a abrir el debate sobre la retirada de símbolos franquistas, al
considerar que la estatua de Franco en Zaragoza es anticonstitucional. En marzo del año
pasado, el Gobierno retiró la efigie ecuestre de Franco en Nuevos Ministerios







 Estatua ecuestre de Franco en Santander.


Trabajos en la estatua de Franco en Melilla en noviembre de 2005. El Ayuntamiento la retiró
provisionalmente el año pasado para unos trabajos de pavimentación





En España aún quedan muchos símbolos franquistas, algunos tan importantes como el Arco
de la Victoria, en la madrileña zona de Moncloa. Fue construido por el arquitecto Arregui en
1956 para conmemorar el triunfo de Franco en la Guerra Civil.


La basílica y el monumento en el Valle de los Caídos, en San Lorenzo de El Escorial. 
Inaugurado en 1959, oficialmente fue construido para rendir homenaje a los muertos en
ambos bandos de la Guerra Civil; aunque está considerado como un símbolo facista. Aquí
está enterrado Franco y José Antonio Primo de Rivera.


Aún quedan muchas vías con nombres franquistas, como ésta de San Vicente de la
Barquera. Muchos ayuntamientos han ido retirando estos nombres poco a poco. En la
localidad madrileña de Pozuelo de Alarcón, se cambió el nombre a su Avenida del
Generalísmo a la muerte del papa, rebautizándola como Juan Pablo II.



Muchos edificios de protección oficial construidos durante el franquismo siguen exhibiendo 
este tipo de carteles. Esta imagen es de uno en Oviedo. 



jueves, 17 de mayo de 2012

Les característiques generals de la dictadura franquista

La dictadura de Franco va durar quasi quaranta anys.
El franquisme, una dictadura
El franquisme es prolongà molt de temps, peraixò va evolucionar al llarg de la seua història. Les bases del règim es mantingueren iguals.
- Franco va assumir tots els poders: era cap de l'estat,fiscalitzava els poders executiu, legislatiu i judicial , i tenia el comandament suprem de l'exercit.
- Un únic partit legal, FET y de las JONS
- Es van suprimir els drets i les llibertats individuals.
- Es va rebutjar tota manifestació nacionalista i, per tant, es van abolir els estatus d'autonomia de catalunya i del País Basc.

Els vencedors: els suports del franquisme
La dictadura va ser sostinguda pels sectors socials que havien secundat elsrevoltats en la Guerra Civil.
- L'exercit cva ser garantia per al règim
- L'esglesia catòlica es va beneficiar d'un estat confessional i va rebre nombrosos privilegis, l'ensenyament catòlic a les escoles o la supressió del matrimoni civil.
- Els terratinents i els grans empresaris afermaren el seu domini.
El franquisme tingué el suport d'una part de la classe mitjana, que tenia una mentalitat conservadora o desitjava una situació de pau.

Els vençuts: entre l'exili i la repressió
La repressió també va afavorir la llarga duració de la dictadura.Es va prohibir publicar llengüesdiferents del castellà i els jerarques de la dictadura i de l'esglesia censuraven publicacions, pelicules..
En acabar la Guerra Civil, moltes persones van anar a l'exili per pode caure víctimes de la repressió dels vencedors.
Lah SanDriKah ShUlah!!!!!! OsQuiEroHh geNteSikaH (LLLLL)!

Consolidació del règim


De l’aïllament a l’acceptació internacional
Al concluir la Segona  Guerra Mundial, les potencies que van  vencer, intentaren la caiguda del franquisme y la van sotmetre a l’aïllament internacional: Espanya no va ser atmsea en la ONU i en van tancar fronteres. La situació va cambiar cuan els Estats Units van considerar que era anticomunista i podría ser un aïllat. Es va suavitzar la situació: la frontera francesa va ser reoberta i es van instalar les ambaixades. Es va signar el concordat amb  la Santa Seu i el tractat d’amistat hispanonord-america. En 1995, Espanya va ser admesa a la ONU



L’abandó del feixisme, però no de la dictadura
Franco va realizar noves reformes. Els falangistes van perdre influencia i els alts càrrecs van ser ocupats per catòlics i monarquics
Els aspectos feixistes van ser eliminats per semblar mes aceptable:  la “salutació a la romana” va deixar de ser obligatoria i es va definir com una democracia orgánica, per exemple.
El nou ambient va contribuir a les primeres actuacions de l’oposició
L’arribada del tecnòcrates inicia el canvi econòmic
L’economia començà un lleuger creixement pero Espanya continuà sent un dels països menys desenvolupats d’Europa pel manteniment d’una política autàrtica (govern d’un grup que poseeix el poder absolut del estat, decidint les leis i cambiándoles de acord als seus interessos).
Van arribar persones vinculades al grup catòlic Opus Deis van aportar criteris tècnics per a desenvolupar l’econimia i son conegust com tecnòcrates. Van fer un pla d’estabilitzacio i facilitaren la creacio d’empreses privades i l’entrada d’inversions estrangeres.



oTrAs cOsIkaS qUe tEnGo PoR aKi, sOoOooOy AmPiiI sHulah

Els canvis dels anys seixanta

Durant els anys seixanta, Espanya va experimentar un gran creixement econòmic i la societat es va modernitzar.
El canvi econòmic
El creixement econòmic que s'experimentà entre 196o i 1973 tingué dues bases:
- El creixement de la indústria, va arribar a augmentar a un ritme superior del 7% durant alguns anys.
- L'expansió dels serveis, on va destacar el turisme,que es va convertir enuna de les activitats econòmiques més importants del país.
L'agricultura també es va modernitzar gràcies a la mecanització, que permeté augmentar la producció agrària, alhora que es reduïa la mà d'obra.
El creixement econòmic va ser possible per les nombroses inversions estranqeres, atretes per uns salaris baixos i uns impostos reduïts.
Aquest creixement econòmic va ser desequilibrat. Els governs van disenyar plans de desenvolupament per industrialitzar les zones pobre i disminuir les gran diferències de benestar que hi havia entre les regions.

El canvi demogràfic
El canvi econòmic va provocar un fort augment de la població, que va créixer en tres milions i mig d'habitants. Aquest augment va ser conseqüència del baby boom i d'una mortalitat minvant.
La modernització del camps va implicar èxode rural, 4.000.000 de camperols van emigrar a les ciutats per buscar-hi treball.
Espanya es va convertir en un país urbanitzat.
Les activitats econòmiques de les ciutats no van poder absorbir tota la població immigrant que buscava treball. Per aquesta raó, uns 2.000.000 d'espanyols van emigrar a diversos països europeus.

Modernització social, però no política
L'expansió econòmica va millorar el nivell de vida, per això en l'Espanya dels seixanta va començar a sorgir una societat de consum. Va ser aleshores que es popularitzaren, entre creixent classe mitjana, articles com la televisió, el cotxe o els electrodomèstics.
OtRa eS aqUi Lah SanDriKah ShUlah!! :PPPP

La dictadura franquista a la Comunitat Valenciana

La postguerra i l'estabilització del régim 
Després de la Guerra Civil, Franco va aplicar al territori valencià la mateixa política que a la resta de l'estat. 
Dues bases: 
·Una nova organització estatal  fidel als principis ideològics del vencedors de la Guerra Civil. 
·La repressió i la depuració de totes aquelles persones que s'havien oposat al franquisme. Van haver-hi molts afusellats, detinguts i empresonats, i molts altres van tindre que exiliar-se. 


Molts sectors de les classes mitjanes van donar suport al nou règim per sentir-se segurs i tranquils.


L'oposició va intentar fer tot el posible per a que el nou règim no continuara, pero el intents de reorganització eren continuament avortats i els membres detinguts. L'oposició armada de l'Agrupación Guerrillera de Levante es mantingué fins a la decada dels 50. 


La cultura i la llengua valencianes van veure frenades el seu ús i difusió. No va ser tan intensa com a altres regions, i ademés es va permetre celebracions d'actes religiosos o folklòrics en valencià. 


L'economia va patir una crisi en aquests anys. Es va aplicar una política econòmica autàrquica que va ser un desastre i en conseqüència, moltes empreses van tanca i l'atur va pujar ràpidament 


Aquesta situació va canviar a partir de 1951, quan el règim va iniciar una liberació econòmica que va afavorir la creació de noves empreses. 


El desenvolupisme. 
L'arribada al govern dels tecnòcrates va significar l'aplicació de una política econòmica més coincident amb els principis de l'economia capitalista. Aquesta circumstància va beneficiar l'economia valenciana. 


Primera conseqüencia: es va consolidar una forta industrialització. Les protagonistes van ser les empreses petites i mitjanes. 
Segona conseqüencia: va haver-hi un canvi social. El sector agrari i el món rural van anar perdent importància i el sector terciari va començar una ràpida expansió. Les ciutats van créixer i la societat es va anar modernitzant. 


La crisi final de la dictadura. 
Al començament dels setanta va haver-hi un augment de l'oposició al franquisme. A l'oposició tradicional dels partits d'esquerra i dels sindicats obrers es van sumar la de alguns sectors de l'església i la del món universitari. 
Com que Franco estava a punt de morir el règim se anava debilitant i van impulsar la unitat de les forces d'oposició, que es van agrupar en diverses aliances. El valencianisme es va representar per la UDPV. Més tard van sorgir partits com PSPV que va acabar unint-se al PSOE.

Francisco Franco Bahamonde



Primers temps:
Nascut al Ferrol (A Corunya) el 4 de desembre de 1892, i batejat Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo, la família Franco era originària d'Andalusia i es creu que tenen un grau d'aristocràcia de llinatge. Des que s'assentaren a Galícia, que estigueren fortament involucrats en l'Armada Espanyola. El seu pare era funcionari naval i ell volia seguir la carrera del seu pare, tot ingressant a la Marina, però l'Acadèmia naval va estar tancada des del 1906 fins al 1913.

La mare de Franco va ser María del Pilar Bahamonde i Pardo de Andrade, i els seus pares es van casar el 1890. La família Bahamonde era de Galícia, amb orígens aristocràtics, ja que venien del 7è Comte de Lemos, el pare, i de la tercera Comtessa de Villalva, la mare, que eren descendents de la reialesa portuguesa i, per tant, de molts altres reis europeus. Tenia dos germans, Nicolás (Ferrol, 1891 - 1977), oficial de la Marina i diplomàtic casat amb Maria Isabel Pascual del Pobil y Ravello, i Ramón, un pioner de l'aviació, a més de dues germanes, María del Pilar (Ferrol, 1894 - Madrid, 1989) i María de la Paz (Ferrol, 1899 - Ferrol, 1900), amb qui va passar gran part de la seva infància.




Carrera Militar:
Es va graduar a l'Acadèmia Militar de la ciutat de Toledo. Va ser ascendit a tinent. Dos anys més tard, va ser destinat al Marroc. Els esforços espanyols per ocupar físicament el seu nou protectorat a l'Àfrica va provocar la prolongada Guerra del Rif (1909-1927) amb els marroquins. Les tàctiques utilitzades van donar lloc a grans pèrdues entre els oficials de l'Exèrcit Espanyol, però també li van donar l'oportunitat de pujar en l'escalafó. Es deia que a la guerra els oficials rebrien «un taüt o una faixa de general».

En el desastre políticomilitar que van ser les guerres del Marroc, s'havia establert una pràctica nefasta, contra tota lògica militar assenyada. Els ascensos i medalles solien concedir-se per recompensar un mal entès heroisme, que es mesurava en funció del nombre de ferides rebudes, i no dels resultats militars reals, desconsiderant les pèrdues de vides humanes, sacrificades en atacs a pit descobert. Aquest sistema de valoració de mèrits propicià ascensos i recompenses als oficials d'infanteria i cavalleria supervivents d'alguns absurds atacs, en detriment d'altres militars, com ara artillers i metges, o els destinats a serveis d'intendència, sense el concurs dels quals la guerra no es podia dur a terme amb èxit. En aquest context, Franco es va guanyar aviat la reputació de ser un bon oficial. Es va incorporar a la recent formada Forces Regulars Indígenes, unitat colonial espanyola que actuaven com a força de xoc.

El 1916, a l'edat de 23 anys va ser ascendit a capità. Va ser greument ferit en una escaramussa a El Biutz i probablement hi perdé un testicle  La seva supervivència li va merèixer la fama de "home de baraka» (bona sort) als ulls de les tropes natives. També se li va proposar, sense èxit, per a la més alta recompensa militar al valor de l'Exèrcit Espanyol, la creu de San Fernando. En comptes d'això, va ser ascendit a comandant, convertint-se en un dels més joves oficials en arribar a aquest grau de l'exèrcit espanyol.


Des del 1917 fins al 1920, va deixar el Marroc i va ser assignat a la Península. Aquell any, el tinent coronel José Millán-Astray, un histriònic oficial, va fundar la "Legió Estrangera", unitat similar a la Legió Estrangera Francesa. Franco va ser assignat al comandament de la Legió, i va tornar a l'Àfrica.
El 24 de juliol del 1921, el mal comandat i exhaust Exèrcit Espanyol va patir una derrota a la Batalla d'Annual a mans de les tribus rifenyes, encapçalades pels germans d'Abdel Krim. La Legió, simbòlicament, si no materialment, va salvar els enclavaments espanyols de Melilla després d'una esgotadora jornada de tres marxes forçades dirigides per Franco. El 1923, va ser nomenat comandant de la Legió.
També el 1926, Franco es va casar amb l'asturiana de classe alta Carmen Polo amb qui va tenir una única filla anomenada Maria del Carmen, més coneguda com a Carmencita. Com a fet excepcional el padrí del seu casament va ser el rei Alfons XIII, cosa que va donar-li gran renom entre els monàrquics.

Ascendit a coronel, Franco va dirigir la primera onada de tropes de terra en el Desembarcament d'Alhucemas, el 1925. Aquest desembarcament al cor de la tribu d'Abd el-Krim, juntament amb la invasió francesa del sud de marroc, va significar el començament del final de la curta República del Rif. El 1926 ascendeix a general de brigada, sent el general més jove de l'exèrcit espanyol.


 El 1928, Franco va ser nomenat director de la recent creada Acadèmia Militar Mixta a Saragossa, nova institució per a la formació de l'oficialitat (cadets) de l'exèrcit, en substitució de les antigues institucions separades per a joves aspirants a convertir-se en oficials d'infanteria, cavalleria, artilleria, i altres armes i cossos de l'exèrcit. El tancament d'aquesta Acadèmia el juny del 1931 per part del govern de la República va causar el seu primer enfrontament amb el govern legítim de la República.